Informació com antídot a la por a volar

Les estadístiques demostren que el transport aeri és el mitjà més segur del món. El passat any 2013 de més de 3.000 milions de passatges, només 265 persones van morir en accident aeri. Tot i així un 25% de la població se sent intranquil·la quan ha de viatjar en avió i fins i tot, d’aquests, un 10% no arriba a realitzar el vol. El Zones Comunes hem contactat amb una persona que té aquest problema. L’Anna Martorell, una jove reusenca, directora general d’una enginyeria que per motius laborals ha de viatjar i que li aterra fer-ho. Però hi ha posat solució amb els cursos per perdre la por a volar que imparteix el Centre d’Estudis Superiors d’aviació de Reus (CESDA), organisme amb qui vam tenir el plaer de parlar fa unes setmanes.

Així que ara volíem donar el tomb a la qüestió i mirar-la des de l’altra banda. Saber com es viu aquesta por a volar, aquest sentiment d’angoixa i si canvia aquesta situació després de fer el curs per perdre la por a volar. Per això ens acompanya l’Anna Martorell.

Bona tarda Sra. Martorell,

— Bona tarda!

Com explicaria vostè què se sent en aquesta aerofòbia, en això que comunament coneixem com a por a volar?

— Per uns moments concrets: abans de fer el viatge, que no pots dormir pensant que has de pujar a un avió, el moment d’arribar a l’aeroport, que és un dels moments més crítics i sobretot el típic vol que porta retràs i que estàs força estona esperant abans d’enlairar i que comences a sentir sorolls a l’avió, veure moviements que creus sospitosos i que porten a posar-te nerviós.

Però vostè havia volat abans de fer aquest curs per perdre la por a volar?

— Moltes vegades!

I com s’ho havia fet?

— Doncs a base de pastilles, de passar-ho malament i anar aguantant. Sobretot buscar coses per distreure’t i no tenir temps a pensar, perquè llavors és quan t’entra la por i et pot agafar un atac d’ansietat

Per què es va decidir a fer aquest curs?

— Perquè ho necessitava laboralment. Com heu comentat sóc directora general d’una enginyeria i moltes vegades el fet d’haver de volar sola em produïa por. Vaig conèixer aquests curos que impartia CESDA per un article que vaig llegir i vaig decidir informar-me.

Un dels trets comuns que ens van comentar els monitors del curs quan vam anar a parlar amb ells, va ser el fet que tothom que s’apuntava al curs tenia por a tenir por, com s’explica això?

— La por és per fet de no controlar el que pot fer el pilot i el fet d’estar tancat i que et pugui passar alguna cosa allà dins.

 Vostè ens comenta que té por de no controlar la situació, però això també por passar en un tren, en un autobús o fins i tot en un cotxe que no condueixi vostè…

— Sí, però en un tren o un autobús et sents més segur. Això de no estar al terra és el que fa una mica de cosa.

Un cop rebuda la informació del curs i preparada ja per fer-lo, que és el que més la va sorprendre un cop es va trobar allà?

— La manera d’enfocar-ho ja que era molt personalitzat. Tots els companys que vam fer el curs i jo mateixa ens pensàvem que seria més teòric. En canvi ens vam trobar que a pilot es va centrar en la part tècnica i dels sorolls i el psicòleg de la part de les pors i centrant-se en els exercicis de relaxació. Sobretot ens van transmetre molta tranquil·litat.  També el fet de saber que pots comptar amb les hostesses i hostessos i que és bo informar-los que som passatgers amb por a volar.

Home però les hostesses tenen més funcions que repartir un got de suc o d’aigua en un vol…

 — Sí, però et fa cosa dir-los que et fa por a volar quan realment ja estàs dalt un avió. Així que ens van explicar les funcions de tot l’equip d’hostesses, dels pilots, de la torre de control… I sembla una tonteria però la informació et dóna seguretat.

I un cop la part d’informació més tècnica sobre el funcionament de l’avió està enllestida, la part psicològica, que és la part més individual, com es treballa?

 — Doncs vam poder parlar 100% nosaltres i ningú ens vam sentir com a extranys. El psicòleg ens va ajudar a obrir-nos i va ensenyar-nos tècniques de relaxació que era com el suport que ens faltava.

Els monitors també ens van comentar que es treballa amb un simulador, què tal aquesta activitat?

— Sembla que no, però tens la sensació d’enlairar-te, d’aterrar i de volar. Sents tots els sorollets que et fan por i la pilot te’ls va explicant i la veritat és que és una molt bona teràpia final.

Per motius de seguretat, i més arrel de l’atemptat de 11S de les Torres Bessones, no es pot entrar a les cabines dels avions. Vostè creu que ajudaria poder entrar i parlar amb el pilot a persones, que com vostè, tenen por a volar?

— Abans d’enlairar-te sí que podría ser interessant que et poguessin explicar com va tot, que és segur… Peròun cop en marxa no crec que sigui bo perquè impresionaria massa a una persona que té por.

Però quan a vostès els hi presenten les estadístiques, que hem citat al principi, on de 3.000 milions de passatgers l’any són els que viatges en avió i que les taxes d’accidents i de mortalitat per accidents aeris són ínfimes, comparades amb les d’accidents de trànsit, no els fa canviar el xip i sentir-se més segurs?

— Ja, però s’està tan acostumat a veure el tema de les víctimes d’accidents de cotxe que impacta molt més quan un veu o escolta “200 víctimes en un accident aeri”, encara que sigui molt de tant en tant.

Així doncs vostè diria que també hi juga un paper important els mitjans de comunicació alhora d’informar sobre aquests successos: en els titulars que es publiquen i les fotografies que acompanyen les informacions…

— Sí clar. En aquest tipus d’accidents i catàstrofes aèries se’n va molt més “bombo i platillo”. Evidentment, i per desgràcia, no és el mateix 4 víctimes que 100…

Vostè creu que ara amb tota aquesta informació que li han donat i les tècniques de relaxació que ha après després de fer el curs és suficient i ja pot volar amb tota tranquil·litat?

— Doncs encara no he pujat a cap avió però em noto molt més segura. Sé de companys que van fer el curs amb mi que ja han volat i comenten que molt millor, després de tota la informació que tenim. Informació és poder!

Ens comenta que encara no ha volat després de fer el curs, com creu que afrontarà aquest primer vol? Com serà l’experiència?

— Si he de volar sola ja no diré que no, i això ja és un gran canvi per mi. Crec que aplicaré les tècniques de relaxació que ens van explicar i pensaré en el grup que vam fer el curs, que ens ho vam passar força bé després de tot.

On espera fer el primer vol, ara que ja ha fet el curs per perdre la por a volar?

— Londres seria un bon destí.

Per què un vol més llarg…

— Sola encara no m’atreviria a fer-lo, però ara si que creuaria el “charco”, ara crec que sí ho faria.

Bé doncs moltíssimes gràcies per les seves paraules i per explicar-nos la seva experiència.

Podeu tornar a escoltar l’entrevista al Zones Comunes del 14.06.2014

Depressió i suïcidi, se’n sap prou?

Un estudi de l’Organització Mundial de la Salut al 2003 va deixar clar que la depressió seria el primer problema de salut a l’any 2030, per davant del càncer, la diabetis i els problemes cardiovasculars. Només ens queden 16 anys per arribar a aquesta situació. Però tot apunta cap a donar la raó a aquest estudi.

L’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya (OSAMCAT) constata que des del 2006 han augmentat en un 8% els casos d’ansietat i en un 19% les depressions. Els diagnòstics de problemes mentals, sobretot en els homes, han passat d’un 2% en el 2006 a un 17% en l’actualitat, en canvi en la dona aquestes dades s’han mantingut vora el 23%. L’OSAMCAT recull un estudi de l’impacte de la crisi econòmica en la salut mental de la població, dut a terme per Josep Moya i Cristina Esteve, que apuntaria a la crisi econòmica com una de les possibles causes d’aquest augment en els casos de transtorns mentals com l’ansietat i la depressió. 

Si a tot això li afegim la revisió dels informes de les causes mortalitat a Catalunya el passat 2011 i a Espanya el passat 2012, on es detecta que la causa de mortalitat amb un augment més notable és la del suïcidi, amb una de les taxes més altes des del 2005, no deix si més no, de ser preocupant. El passat 2012 a Catalunya van haver-hi un 7% més de suïcidis i a Espanya vora un 12% més.

Una de les causes més lligada al suïcidi són els trastorns mentals i del comportament, com pot ser la depressió. Pilar Montesó parla des de l’experiència com a sociòloga i professora d’infermeria de la Universitat Rovira i Virgili al Campus Terres de l’Ebre, després d’haver realitzat la seva tesi sobre l’Estudi de la Depressió i el Suïcidi, fent un treball de recerca en un centre d’atenció primària de Tortosa.  Pilar Montesó, dins de l’estudi de la seva tesi, té molt clar que el més important  de les depressions és identificar-les ja que es diagnostiquen un 50% menys de depressions de les que hi ha realment. Una de les conclusions que va extreure també és que la depressió encara avui en dia té un marcats rols socials perquè s’identifica com una malaltia de persones dèbils com són les dones. Montesó diu que els homes no saben identificar tant la depressió però en canvi sí que un cop diagnosticats pensen més en el suïcidi.

Les causes de la depressió poden ser diverses: falta de gestionar sentiments, cops que reps a la vida, canvis sociològics i socials molt forts. Però sobretot des del 2008, any en que es va iniciar la crisi, la depressió també va molt lligada a les condicions de treball precari, l’atur, l’endeutament i la inestabilitat a casa, que pateixen especialment els homes, tal i com ens comenta Montesó. D’aquí que també des de l’OSAMCAT es plantegi una preocupació pel suïcidi en temps de crisi. 

Una altra dada remarcable de l’informe d’anàlisi de les taxes de mortalitat de Catalunya és que el suïcidi és la primera causa de mort entre persones de 25 a 44 anys, degut a la reducció de morts per accident de trànsit. Sent els homes qui representen la dada més gran de morts per suïcidi en franges d’edat dels 35 als 44 anys, seguida dels homes de 65 a 84 anys. Montesó ens confirma que la depressió augmenta en homes a partir de 65 anys perquè gestionen pitjor la viudetat i les malalties. Però és molt remarcable també la tendència canviant de depressions i de suïcidis en l’edat intermitja pels problemes de la crisi que han sobrevingut. Montesó recalca que és molt important sobretot el diagnòstic de les depressions, ja que encara que només el 7% de les depressions siguin greus, les lleus no diagnosticades o no ateses com és degut poden agreujar-se.

Hem volgut saber si hi ha uns clars símptomes per intuir una depressió en nosaltres mateixos o en persones que estiguin al nostre voltant. Pilar Montesó, per la seva experiència en el treball de recerca que fa fer per la seva tesi, ha destacat que els símptomes més comuns són el cansament, la tristesa, la fatiga i l’aïllament. Per això és molt important saber detectar les depressions i saber gestionar les emocions, més important gairebé que els tractaments posteriors, que ja s’ha demostrat que funcionen. Montesó incideix que per la seva detecció és molt important l’educació emocional en els adolescents i també emfatitza el paper tan important que fan els professionals dels centres d’atenció primària, tant metges com infermeres, ja que és el primer lloc on la gent acudeix a buscar ajuda. A més a més Pilar Montesó afegeix que tenir depressió ja és un factor de risc pel suïcidi, així que és molt important fer-ne un seguiment exhaustiu, sobretot si la persona ja ha tingut pensaments de suïcidar-se.

Imatge via http://www.gencat.cat

Arrel d’aquest increment de la taxa de mortalitat per suïcidis i de l’augment de depressions entre la població catalana el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha creat el Codi Risc Suïcidi que pretén fer un seguiment exhaustius i proactius dels pacients amb un risc important de brots suïcides. Aquest codi permet que quan algun dels punts del Sistema Sanitari Català detecti un risc important de suïcidi , s’activin els recursos de manera urgent perquè el pacient sigui visitat en un termini màxim de 10 dies si es tracta d’un adult o de 72h si es tracta d’infants o adolescents. Un cop activat el codi el seguiment preventiu es durà a terme durant els 12 mesos posteriors. Aquest codi ja està operatiu a l’Hospital de Sant Pau a Barcelona i al Parc Taulí de Sabadell, però s’espera que el proper any 2015 ja estigui implantat completament al llarg de tot Catalunya.

És un tema complicat, molt a tenir en compte i reflexionar-hi seriosament, i més veient com les dades de malalties mentals, sobretot de depressió i ansietat van a l’alça. A més a més tal i com alerten des de l’Associació del Suïcidi i de Supervivents (DSAS) hi ha la necessitat de trencar tabús entorn aquestes patologies i parlar-ne per evitar, en mesura del possible, arribar a conseqüències fatals i doloroses.

Podeu tornar a escoltar l’entrevista al programa Zones Comunes 15.03.2014